La magrana

Ara fa 4000 anys al país de Persia, hi vivien dos germans, un es deia Daray, tenia 5 anys i el seu germà gran tenia 2 anys més i es deia Shapur. Els agradava molt anar a jugar a les muntanyes que tenien prop de casa, allà hi trobaven molts animals, com conills, perdius, cabres, serps, sargantanes, ...

Aquells nens vivien amb els seus pares i amb el seu avi i eren una família molt feliç, però l’avi últimament no parava de fer-se pets que feien molta pudor.  Un dia van veure que l’home cada cop s'amagava de tothom,  de seguida es van adonar que li passava alguna cosa. Mentre en Daray vigilava que no els veiés ningú, en Shapur el va espiar, va poder veure que el que li passava al seu avi és que tenia moltes “Cagarrines” i si no feien alguna cosa acabarien tots desmaiats de tanta mala olor.

Primer van intentar explicar-ho als pares:

-          Pares, l’avi es tira molts pets i molt pudents, i nosaltres quedem ben marejats.

-          Au va. Deixeu-vos de romansos i no molesteu a l’avi.

Contestaren els pares.

Un dia, mentre eren a la seva cabana donant menjar als animals, en Daray digué:

-         Shapur, l’avi és un bon home, però si no fem alguna cosa, no podrem aguantar gaires dies a casa.

-         Si Daray, però per moltes voltes que hi dono, no sé com el podem ajudar, ja saps que no li agrada gens anar al metge. Mentrestant no trobem cap solució, només se m’acudeix que ens posem uns taps al nas.

Així que cada dia que els germans anaven a la cabana, trobaven una perla de color rosat, una mica transparent i molt brillant. Estranyats, varen guardar totes aquelles perles, com si d’un tresor es tractés, dins una petita paperina de paper.  Aquestes perles les portaven els animalons per agrair-los el menjar  que sempre els deixaven.

Un bon dia, al anar a la cabana, la paperina de paper s’havia encongit per la pluja, i havia quedat en un forma rodona, com una poma i d’un color grana, talment semblava una fruita i fins i tot tocant-la es podia endevinar que a dins encara hi havia les perles. Sense pensar-s’ho van agafar aquella fruita i la van portar a casa per ensenyar-li a l’avi a veure si ell sabria que era allò.

Però al arribar a casa l’avi no tenia ganes de conversar, així que els nens van sopar i van anar a dormir.

Mentre dormien, l’avi, que sempre tenia un forat buit, va veure a la fruitera que sobresortia una cosa molt estranya, al acostar-s’hi va exclamar:

-         MAGRANA!!!!  És la primera vegada a la meva vida que en veig una.

L’home només l’havia vist dibuixada i sense pensar-se d ’on havia pogut sortir, la va pelar i se la va menjar sense deixar-ne ni rastre i també se’n va anar a dormir. L’endemà i com per art de màgia, l’avi estava content com un gínjol,  ja no tenia “Cagarrines”. Després d’explicar-ho als pares, en Daray, en Shapur  van decidir que plantarien un magraner al pati de casa, així no haurien de sentir mai més aquella pudor.