Hi ha constància del cultiu de violetes en el segle I dC. a Pèrsia, Síria i Turquía. Tot i que no és nativa d’aquestes regions, sinó del nord d’Àfrica i Europa.

Les violetes s’han introduït a la resta del món i actualment es cultiven en molt països pel seu perfum.

 Aquesta petita planta és apreciada des de fa mes de 2000 anys i moltes històries la alaven. Existeix una llegenda grega, Zeus es va enamorar d’una bonica donzella, de cabells blaus anomenada Io, a la que va convertir en vaca per protegir-la de la gelosia de la seva esposa Juno. Llavors, les terres on pasturava la vaca, es van omplir d’unes plantes amb les fulles que simbolitzaven cors i unes flors blaves, fines i delicades d’un agradable aroma per que en menges la Io. D’aquí es diu que va sortir el nom de “vIOla”.

 La violeta, com no, també era la flor de Afrodita, la deesa de l’amor, i del seu fill Priapo, el déu dels jardins. Tanta era la reverència que sentien els grecs per la violeta que la van convertir en el símbol d’Atenes.

 Hi ha una dita que diu : “si l’amor vols portar al teu costat, la primera violeta de l’any hauràs d’agafar”. Antigament aquesta flor es feia servir com a filtre d’amor i com a ingredient per moltes pocions màgiques amb la mateixa finalitat.

 Durant molts segles, s’han elaborat perfums amb les flors de violetes, barrejades amb arrels de lliri, d’olor a violeta.  A la segona meitat del segle XIX va augmentar molt l’interès per ella. Fins al punt de destinar grans explotacions de terreny pel seu cultiu comercial. Totes les dames amb classe la utilitzaven tan fresca com en perfum.

 Actualment existeix una indústria consolidada, sobretot a França, del cultiu de les violetes per fer-ne popurris, colònies, perfums i ara també en l’àmbit alimentari.

La essència de la flor de violeta, no pot obtenir-se per destil·lació; s’ha de recórrer a l’extracte eteri de la flor, del que mes tard se’n treu la essència de violeta, en tan escassa quantitat, que es necessita 1 Tm. de flors per fer 31 grs. d’essència, i que només fa olor de violeta quan està molt diluïda, per exemple, 1 gr. En 10 lt. D’alcohol. De totes les essències emprades en perfumeria, és la més cara amb diferència.

 FITXA TÈCNICA

 Viola odorata L.

Català:

Violeta, viola d’olor

 Castellà:

Violeta

 Descripció:

Planta perenne, vivaç, sense tija. Les fulles creixen directament del cep, que és curt i gruixut. Es reprodueix mitjançant estolons, que en molts llocs fan s’estenguin com catifes violetes. Les flors broten del cep i són de color violeta intens, tenen 5 sèpals i 5 pètals desiguals. El fruit és una càpsula de tres valves. La flor al tocar-la desprèn un agradable aroma molt característic dolcenc.

 Hàbitat:

Creix en boscos i zones ombrívoles i humides des de terra baixa fins als 1300 m.

 Floració i collita:

A partir del mes de febrer i fins entrat l’abril és quan trobarem la violeta florida. Haurem de recollir-la quan hagi desaparegut la rosada en dies secs, sobre les 11 del matí o les 4 de la tarda

 Part comestible:

Les fulles i tiges

 Aplicacions gastronòmiques:

Amb les violetes, sobretot es fa rebosteria, melmelades, gelees...

Les flors, i fulles més tendres es poden fer servir en amanides, que donaran gust, color i aroma molt perfumat

 Propietats:

Les flors de la violeta contenen mucílag, i per tant són un bon remei antitussigen. També contenen àcid salicílic que els hi dona unes propietats sudorífiques i antiinflamatòries molt bones.

L’arrel, pel seu contingut en saponines i alcaloides, posseeix propietats antiinflamatòries, expectorants i hipotensores, però en dosis altes és emètica i pot provocar el vòmit. De fet antigament s’havia fet servir l’arrel per provocar el vòmit en casos d’enverinament.

RECEPTES

  Clica aquí per veure la recepta de l'arrós cremós de formatge amb violetes